diumenge, 31 d’agost del 2008

E quando arrivo a casa...

Fa poc més d'un any vaig pegar el polvo més gratuït (en el sentit de no motivat, no penseu malament) que he pegat mai. Vaig tornar una nit de festa, no massa begut, i abans d’entrar al llit vaig traure Maia a passejar.

Quan ja estava de camí a casa, amb les ulleres de sol i amb El País sota el braç, em vaig topetar amb un veí que també tornava de marxa. Quan el vaig passar, em vaig girar per veure-li el cul i el vaig sorprendre també girat.

El veïnet tindria només 19 anys, però era un pam més alt que jo i tenia un cos que semblava de marbre. És un d'aquells modernets guapos i absolutament idiotes que pots lluir del braç pel carrer Cavallers un dissabte a la nit, però que amb la llum del dia resulten tan insulsos com la roba de Cortefiel.

Em vaig apropar i li vaig demanar un cigarret. Vam entaular una conversa absurda, una barreja de conversa d'ascensor i guió de pel·li porno.

- Vens de marxa? -vaig preguntar mentre m’encenia el cigarret.
- Sí, de la Joy -que resulta ser una discoteca salsera inefable.
- Vols que ens fem l'última? -vaig oferir.
- La última ratlla?

Ale, busca qui t’ha pegat.


- No, xic, que de ratlles te n'has fet prou per hui. Et conformes amb una birra?

I vam anar a casa, a les 8 del matí i després d'una nit de farra, a fotre un clau a plena llum del dia.


Maig 2006

divendres, 29 d’agost del 2008

/queledonio



Poques vegades el fotolog et permet fer una troballa com la que vaig fer ahir: /queledonio. Es tracta d’un xic barceloní de 20 anyets que s’ha obert un flog amb la única intenció de reflexionar sobre la seua condició de bisexual. I m’encanta.

M’encanta perquè no traurà profit, ja que està demostrat que pensar sobre les coses importants no resol res.

Estic totalment en contra de la bisexualitat, entre altres coses, perquè és competència deslleial i perquè els bisexuals repleguen el pitjor de cada orientació sexual i s’escoren en coses com: les dones em donen unes coses determinades: estabilitat, integració social, regals per l’aniversari; i els homes unes altres: sexe viciós i una polla.

El nostre xic té nóvia des de fa 4 anys i no té problema en reconéixer que se sent atret per dos amics seus. Ara està en l’etapa de dir-li a tot el món que és bisexual i a la cerca de la primera experiència homosexual.

Seguiré de prop l’evolució d’este flog perquè, estic convençut, ens regalarà moments inefables.

Maig 2006

dimecres, 27 d’agost del 2008

Tarat



Ahir vaig prendre café amb un amic. Em va contar que estava fart de buscar parella, perquè pensa que tots els mariques de la ciutat estan tarats. "Todos tienen una tara, y yo, no sé cómo coño lo hago, los atraigo" em va dir.
Un dels últims que va conéixer semblava perfecte: adult, intel·ligent, cult i "follaba de maravilla". El problema, clar, és que tenia una tara. Com tots.
Este pobre tenia un trastorn bipolar i ell mateix li ho va confessar: "mira, llevamos tres semanas saliendo y quiero que sepas que no puedo ir más allá porque tengo un ligero trastorno bipolar que en el futuro me impedirá llevar una relación normal".
El meu amic em va confessar que estigué a punt de passar per alt esta tara sense importància perquè era del milloret que havia trobat
-¿Tan bien follaba?
- Ni te lo imaginas...
Maig 2006

Dilema


Ahir, tot just abans d'hora de dinar, el cap del despatx em va preguntar com podia explicar-li a una clienta que el que li reclamava Hisenda de la declaració de la Renda de l'any passat no era per culpa seua.

- Però és culpa teua? -vaig preguntar innocent, ja que, òbviament, era culpa seua: havia aplicat una deducció incorrecta i ara la clienta havia d'ingressar 700 euros més 300 euros de sanció.
- Dis-li que es tracta d'un error informàtic -vaig provar.
- Però això no m'eximeix de culpa -em va dir.

El problema és que res podrà eximir-lo de culpa perquè, efectivament, la culpa és seua.
Què fer en estos casos? Assumir la negligència i la possibilitat de perdre un client o mentir i trair l'honorabilitat professional?

El cap del despatx no es farà esta pregunta, perquè per a fer-se-la cal saber què és l’honorabilitat professional i, sospite, que no en té ni puta idea.

Maig 2006

dijous, 7 d’agost del 2008

Itàlia versus Japó

Un Colosseo desconstruït...

Entre el meu xic espe(a)cial i jo existeix una doble frontera insuportable: Itàlia versus Japó.

Molts ja sabeu que sóc un italianofílic empedreït: qualsevol cosa que vinga de la península itàlica em posa caxondo: m'agrada la seua llengua -encara que els experts més talibans consideren que en realitat es tracta d'una interlingua-, la seua gastronomia, la seua cultura, els seus homes i, fins i tot, la política italiana, la comprensió de la qual ha estat sempre el gran repte per a qualsevol analista polític.

A més a més, i per si fóra poc, Itàlia envolta eixa gran nació de nacions que és el Vaticà, la qual empapa -mai millor dit- la vida i la societat italianes.

El meu xic, en canvi, adora Japó: els seus robots, el seu sistema social, el fet que mengen peix cru, estudia la seua llengua -que jo considere "dibuixets"-, l'arquitectura de Tòquio i totes aquelles coses que fan que Japó no siga un Estat qualsevol, sinó un estat de conya.

Al Japó han creat hotels que en lloc d'habitacions tenen càpsules, inverteixen milions en investigació robòtica, continuen matant balenes, tenen un emperador i les mascotes porten roba de Gucci i de Prada. Si a estos fets diferencials els sumem el manga, l'anime, la vaga a la japonesa, el seu particular sentit de l'estètic, l'obsessió per les marques occidentals i el fet que odien el contacte físic, ens trobem amb un Estat que hui per hui encara és considerat una potència mundial (!).

La diferència entre les meues fílies i les del meu xic no són encara massa problemàtiques i de moment suposen un enriquiment mutu: jo intente explicar-li el complicat sistema polític autonòmic-federal italià i ell em conta que al metro de Tòquio existeixen persones que només s'encarreguen d'espentar els viatgers perquè es puguen tancar les portes.
... o el formigó vist de Tadao Ando?


Maig 2006

Un cap de setmana passat per Aqua


Divendres vaig quedar amb el xic espe(a)cial i vam visitar el nou centre comercial de València: el batejat com "Tu primer Urban Shopping Center Aqua" i o crec que és el centre comercial definitiu perquè Inditex ocupa més de la meitat de les botigues, de forma que, compres el que compres, el sr. Ortega guanya diners.

El xiquet i jo vam fer una aposta: /chimotei tardarà menys d'una setmana a parlar del tema i pujar una foto.
Més tard vaig anar amb uns amics al concert de La Buena Vida, que resultà tan avorrit que vaig haver de beure molt per poder suportar-lo.

Del concert vam fugir al Carme i a la Bounty en companyia d'Anneta i de la seua amiga bollera, que va haver d'escoltar la meua opinió sobre el lesbianisme, que ja avance que no és gens bona.


Dissabte estava cansat, però em vaig animar i vaig anar a la mani per la República i després a la Filmoteca a veure un migmetratge sobre Lenin (!) i sobre el Portugal del 69 (!). Droga dura.


Diumenge vaig quedar amb Anneta i vaig tornar a la Filmoteca a veure l'última de Haneke, el pirat responsable de La pianista i de Funny games.


Maig 2006
Imatge de Mikelo, a Flickr


Un advocat exemplar


Els advocats tenim un codi de conducta no escrit però que tots hem de conéixer. Este codi inclou, per exemple, les regles sobre el tracte entre col·legues: sempre ens hem de tractar de tu i no de vosté, per molt mòmia que siga l'advocat amb el qual parlem; també ens diu que som companys, de forma que quan telefones a un despatx i has de presentar-te has de dir: "Bon dia, volia parlar amb Vicent S.; sóc Martí R., company".
En realitat es tracta de coses molt ridícules i la meua, de moment, breu experiència m'ha demostrat que la majoria dels advocats es mereixen que els tracten d'una manera molt particular: a patades.
Rodríguez Menéndez no és un advocat molt diferent de la resta: és cutre, enganya, estafa i té una clara animadversió pel bon gust i el trellat. De totes les absurditats que ha fet Menéndez, la que més m'agrada és l'affaire que va tindre amb Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo: Menéndez va ser el responsable de la difusió del vídeo en el qual Pedrito J. i Exuperancia Rapú s'ho passaven d'allò més bé amb tota mena d'instruments sexuals, i per la qual cosa fou condemnat a 2 anys de presó.
Ara està detingut a Salamanca i estic convençut que el Tomate ens donarà tots els detalls que necessitem saber.
Maig 2006
Imatge de l'agència EFE

dimarts, 5 d’agost del 2008

Una pregunta comprometedora

L'inefable Carlos Díez Díez fent el porc a la portada de Primavera 2006 de la b-guided

Ahir el meu amiguet A. em va dir que volia fer-me una pregunta comprometedora i que, si no volia, no tenia obligació de contestar-la. La pregunta en qüestió era si alguna vegada algú se m'havia corregut a la boca.
La resposta és no. Ene o. Per dos raons: una, perquè ningú m'ho ha demanat; i, dos, perquè no crec que m'agradara.
Òbric parèntesi. Una vegada, però, amb un jove amb el qual follava de tant en tant, vaig practicar la bola de neu. Si no sabeu què és, només cal que ho cerqueu a Google, que ho sap tot. Tanque parèntesi.
A. estava nerviós. Havia conegut un teen americà a Cambridge i, sense avisar, l'adolescent va llençar la seua llavor, per dir-ho a l’estil de la Danielle Steel, per tota la boca del meu amic. A traïció.
Ara A. no fa més que pegar-li voltes al tema i em va preguntar si havia de fer-se les proves. “Total, si no tinc cap ferida a la boca i ho vaig escopir de seguida” va afegir. Un amic seu -d'aquells alemanys que es fan la prova cada setmana- li va dir que era urgentíssim i el pobre encara es va posar més neuròtic.
Li vaig dir que no cal que se les faça, que se n'oblide i que no ho torne a fer, tot i que segurament haurà aprés la lliçó: mai li la mames a un adolescent nordamericà.
Maig 2006

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails