dijous, 25 de febrer del 2010

Drama

La setmana passada vam assistir plens d’espant a les imatges que ens arribaven des d’Àsia: d’una part, el tifó Nargis a Myanmar deixava un rastre de destrucció i més de 77.000 morts i 55.000 desapareguts, mentre la Xina sofria un terratrèmol que s’emportava per davant més de 40.000 vides i deixava 30.000 desapareguts.

Especialment sagnant ha estat el cas de l’antiga Birmània, sotmesa des de 1989 per una Junta Militar que ha prohibit durant setmanes l’arribada d’ajuda humanitària internacional per a la població civil.

Però les situacions dramàtiques no només es viuen a l’Orient Llunyà, ja que mai sabem quan podem patir-les ben a prop.

I si no que algú m’explique per què la primera vegada que coincidisc amb un txitxo als vestidors de la piscina ha de canviar-se de roba a tota velocitat i donant-me l’esquena, de forma que vaig haver d’acontentar-me amb una visió ràpida i fugaç del millor cos que he vist i intuït en molt de temps.

El món és tan injust.

- - -

Però per despropòsits de veritat, em pregunte com és possible que la bella Itàlia haja esdevingut una caricatura?


2008

dimecres, 24 de febrer del 2010

Terapia de pareja

Un dels pitjors programes que ha donat la televisió espanyola, tot i que algú s’atreví a pronosticar que amb el pas del temps esdevindria un programa de culte, ha estat Terapia de pareja.

El programa, emés per la Sexta durant la temporada passada, tenia un funcionament ben senzill: parelles que no passaven pel seu millor moment sentimental decidien sotmetre la seua relació al judici d’experts, els quals detectaven els problemes, emetien diagnòstics i els feien propostes per millorar.

És difícil que siga justament jo qui censure l’exposició de la pròpia vida privada o l’exhibició pública de sentiments que haurien de restar a la intimitat, i per això només destacaré el punt que em semblava positiu del programa: la figura de l’observador imparcial.

Una persona objectiva és fonamental per determinar la salut d’una relació de parella, perquè quan ens trobem al bell mig d’una relació és difícil veure les coses amb claredat, i no perquè no sapiguem veure els problemes o els senyals evidents de crisi, sinó perquè preferim no veure’ls.

Mai deixaré de meravellar-me de la capacitat humana per negar l’evidència, per tancar els ulls a allò que sabem que, irremeiablement, ha de passar o com podem agafar-nos a il·lusions òptiques per intentar mantindre viva una relació que sabem que hauríem de deixar passar.

Els participants de Terapia de pareja, en canvi, es mereixien l'escarni públic.

2008



dilluns, 22 de febrer del 2010

Maria San Gil acabarà amb mi


La setmana passada no estigué dura només per a Mariano Rajoy. Sembla que l’esperit de María San Gil no ha tingut prou amb fer-li la vida impossible al gallec i també feu acte de presència als meus somnis i em proporcionà una nit de dissabte de malsons i al·lucinacions.

No sé si fou culpa de la presidenta del PP d’Euskadi o de l’amanida de fumats que vaig sopar, de la tertúlia de psicoteràpia de sobretaula o de l’aigua de València que no pagàrem al Carme, del vodka que em vaig fotre a un antro d’adolescents amb palestina o del fet d’haver tornat a casa a les quatre del matí.

Siga com siga, la nit de dissabte vaig tindre una activitat REM frenètica i vaig patir uns somnis plens d’escenes de violència, de sexe salvatge, d’al·legories i de converses impossibles de desxifrar i, el pitjor de tot, estava sempre acompanyat dels concursants masculins de
Supermodelo2008.

Sembla que és definitiu: m’he quedat sense cervell per culpa de Cuatro. I d’
El País Semanal. I de Vanidad.

I de María San Gil, clar.

2008


divendres, 19 de febrer del 2010

R i la feina


Ahir em va telefonar un company de facultat que m’estime molt. No ens vèiem des que es va casar l’estiu passat i em va sorprendre molt la seua telefonada.

- Vols que passe a per tu i ens fem un café? -em proposà.

En trobar-nos ens vam emocionar. De tots els companys de facultat, és justament d’R de qui guarde més bons records. Vam passar els cinc anys de carrera un al costat de l’altre, tot i ser tan diferents com som, aprovant i suspenent les mateixes assignatures, i després fent el Doctorat.

Però R no optà per l’exercici del Dret. En realitat, de la colla dels amics de la Facultat, l’únic que decidí prostituir-se vaig ser jo. La resta es dedica a la banca, a l’Administració, al món de l’empresa o, com ha fet R, ha anat pegant bacs pel món.

- Què estàs fent ara, tio? -li vaig preguntar.

Em va contar que treballa a una empresa del moble, al departament d’importació, i que la feina l’avorreix de mala manera, que es passa setmanes senceres fora de casa i que no sent realitzat.

- Per a fer el que faig no calia que haguera estudiat -es queixà.
- Home, sempre hauràs tret alguna cosa de profit -vaig provar a consolar-lo.

- No ho sé, tio -va dubtar i preguntà: I a tu com et va?
- No em puc queixar, la veritat.
M’agradaria que el cap del despatx no es drogara entre setmana i que fóra una miqueta més professional, però, pel que fa a la resta, molt bé.

Em va mirar i afegí:

- Saps què? De tant en tant em pregunte si vaig fer malament no dedicant-me a l’exercici.

La conversa prenia un to massa melodramàtic, massa de divan.

- Mira, en realitat no és per a tant: te toca fer-te càrrec de situacions complicades, has d’estudiar contínuament, els ingressos són inestables, has de barrejar-te amb personatges menyspreables, la competència amb els companys és ferotge i has de tindre un estómac a prova de bombes. No és per a tant, tio.
- Potser tens raó.

Però no la tinc, perquè m’encanta la meua feina.
M’encanta el que faig i m’ho passe de conya.

2008


dilluns, 15 de febrer del 2010

Frenesia judicial (II)

El cas d’assassinat que em va tocar defensar, com vaig avançar ahir, tenia tots els ingredients necessaris per a escriure un fulletó ben esperpèntic: els tres acusats tenien versions contradictòries i força impossibles sobre la mort de la víctima, que es materialitzaren en unes confessions delirants i plenes d’anècdotes pròpies d’un llibre de Mendoza, de la corda d’El misterio de la cripta embrujada.

Els tres detinguts eren sospitosos d’haver assassinat un vell de 81 anys amb el qual compartien domicili, però ignoràvem quin havia estat el grau de participació de cadascun dels acusats en els fets, i això era el principal objectiu de les declaracions:

- Mira, la Fiscal me ha ofrecido un buen acuerdo, -vaig proposar a la meua clienta als calabossos dels Jutjats- pero necesito que digas la verdad.
- Pero si el abuelito se murió él solo... nadie lo tocó. Por eso llamamos a la funeraria.

Vaig respirar i vaig dir:

- ¿Que murió
solo? ¿Por eso el de la funeraria encontró vuestra casa llena de sangre y el cuerpo lleno de moratones?, ¿Por eso la Guardia Civil encontró una bolsa con ropa manchada de sangre en tu casa?, ¿Por eso las zapatillas de tu marido tenían restos de sangre?, ¿Por eso...
- Fue mi marido.

Vaig somriure i:

- Muy bien. Eso es justo lo que quiero que digas cuando estés ante la juez. Sólo eso.

Però una vegada dalt, clar, la tia digué lo que li isqué de la figa.

Les versions dels tres acusats i les inculpacions que es feien entre ells obligaren a nomenar un advocat per a cadascun dels detinguts, per garantir una correcta defensa, la qual cosa forçà a cada advocat a pressionar els altres dos implicats per aconseguir-los una confessió i descarregar de la culpa el propi defensat.

I jo, no sé si perquè estava esgotat o perquè no havia menjat res en deu hores, tret del sucre de la màquina de café, em vaig mostrar especialment agressiu, gairebé com un fiscal:

- ¿Es usted violento? -vaig preguntar al principal sospitós, que era el marit de la meua clienta.
- Yo diría que no... pero soy hipertenso -em respongué l’acusat, amb tota la tranquil·litat del món.
- ¿Hipertenso? Pues según consta en autos usted ha agredido en los últimos meses a todos los protagonistas de esta historia: a su mujer, a sus hijos, a la víctima y al otro acusado. ¿Quiere agredir a alguien más antes de que acabemos con esta declaración?

Però l’acusat no entrà al drap com jo esperava. Però sí quan li vaig fer la següent reflexió:

- Afirma que en dos horas consumió dos gramos de cocaína.
- Sí, entre las 8 y las 10 de la mañana, antes de volver a casa.
- Mire, me cuesta creer que usted solo, sin compañía, consumiera dos gramos de cocaína en dos horas. Esa cantidad requiere, por los menos, unas cuantas horas más.
- ¿Y usted cómo lo sabe, abogado? -em contestà ja una mica emprenyat.
- Es el señor letrado quien hace las preguntas. Y usted quien las contesta. Continue, letrado.
- Gracias, Señoría.

I vaig empassar saliva.

Però un dels moments més inefables que vam viure, tret de quan vam descobrir que una paleta de cuina (escumadora en estàndard i
espumadera en castellà) havia estat l’arma del crim, tingué lloc amb la declaració del tercer acusat.

Nota prèvia: durant les declaracions, la jutgessa o el jutge de torn resum allò manifestat per l’acusat a l’oficial, que ho copia a l’ordinador, i normalment ho introdueix fent ús d’expressions com:
el acusado manifiesta, el dicente afirma... etcètera.

Quan l’acusat acabà de contar no recorde quina història, la jutgessa començà:

- El
dicente afirma que se encontraba en el...
- Perdón -intervingué l’acusat: no me llamo
Vicente, me llamo Carlos.

I a continuació s’escoltà a la jutgessa:

- Letrado, no se ría, que esto es serio.

Però jo no podia parar.

2008

Imatge de Francisco de León



divendres, 12 de febrer del 2010

Frenesia judicial (I)

Ahir fou un dia genial: em vaig veure immers en un cas d'assassinat rocambolesc: tres acusats, tres advocats, secret de sumari, premsa i gairebé 15 hores de declaracions fins les tres de la matinada. completament incomunicat i sense poder eixir de les dependències judicials.

Com és fàcil d'imaginar, tantes hores d'activitat frenètica van donar lloc a situacions inefables.

Quan vaig accedir als Jutjats ja havia estat informat telefònicament que la jutgessa havia decretat el secret de sumari i que un servidor tenia prohibidíssim fer declaracions a la premsa, però això no impedí que quan un periodista m'apropà un micròfon a les portes del Palau de Justícia i em preguntà quin havia estat el mòbil del crim em posara seriós, m'ajustara el coll de la camisa i amollara:

- Un
nokia.

Avui, però, la jutgessa ja ha alçat el secret de sumari i ja puc fer declaracions, concedir entrevistes i desvetllar els secrets més sucosos d'un assassinat que posa els pèls de punta.

Agafeu torn, doncs.


2008

dijous, 11 de febrer del 2010

Quin cap...

Esta setmana pensava que, des del punt de vist estrictament laboral, deixaria enrere el crim, les situacions difícils i les desavinences matrimonials i aconseguiria centrar-me en un nou cas que em té veritablement captivat.

Es tracta d’un cas laboral, que era la meua especialitat durant la carrera i que des que vaig començar a exercir he tractat mínimament, sobre una modificació substancial de les condicions de treball.

Com que es tracta del primer cas d’esta mena que he portat i donat que la teoria de la facultat quedà en l’oblit gràcies a anys de drogues i alcohol, he dedicat estos dies a buscar jurisprudència i a estudiar la doctrina per posar-me al dia.

Podem dir que era feliç.

Fins ahir:

- S.[el cap del despatx] podria tindre el detall de deixar net el bany quan l’utilitze -m’amollà la secretària després de dinar.

- Dona sí, i més si tenim en compte que es tracta d’un bany compartit -vaig contestar mentre provava a eliminar tota mena de contingut escatològic de la meua ment i em centrava en trobar una sentència interessant.

- És que ahir... -reprengué Anna.

- Mira, honey, acabe de dinar... -vaig intentar posar fi a la conversa.

- ... mentre tu estaves al jutjat, ell es passà una hora al bany i quan isqué no vaig escoltar la cadena...

- Ya veo... -per la meua part havia trobat una sentència interessantíssima i havia desconnectat de l’excés de escrúpols d’Anna.

- ... i quan hi vaig entrar, la tapadora del vàter estava baixada i hi havia com una mena de... pols blanca.

Vaig girar el cap a poc a poc fins que vaig coincidir amb la mirada d’Anna i vaig amollar:

- Queeeeeè?!

- Sí, Martí, sí. I un dimecres de matí...

- Però estàs segura que era...

- Droga? I tant: l’he vista més d’una vegada als banys del pub del poble.

2008

dilluns, 8 de febrer del 2010

Política lingüística...

De tant en tant la dreta lingüística, que és un concepte més ample que el de dreta política, ja que inclou sectors suposadament progressistes, ens regala articles com el que fa uns dies publicava El País amb un titular una mica alarmista: ¿Está perseguido el castellano?.

El responsable de l’article, Pablo Ximénez de Sandoval, jugava amb la idea que la promoció i el respecte de les llengües oficials no castellanes puga donar lloc a situacions de discriminació.

L’article, tot i ser d’un cinisme insultant, no arribava a l’extrem d’alguns altres mitjans de comunicació que afirmen, i es queden tan tranquils, que el castellà està en perill a llocs com Catalunya per culpa del proteccionisme que se li dóna al català per part de les institucions.

Però jo no puc estar més d’acord amb esta tesi, ja que el President Montilla n’és una excepció: la major part dels catalans no sap expressar-se en castellà, i la culpa és del català.

He fet una recerca prou superficial entre els flogs de catalans que han estat víctimes de les actuals polítiques d’educació i d’integració lingüística i el resultat és alarmant: no saben escriure en castellà.

Un exemple:
http://www.fotolog.com/laa_patry

bueno hOy un dia noRmaaaL,,
qe bueno lO mas mejo a sio cuando
e iegaaaO aR paRqee
qe de riSaas nenn


Un altre:
http://www.fotolog.com/avelillo_69/44801529

y na k se le exa muxo de menos por aki!! haber si vienes alguna dia nen.. k vienes y te vas! xD

Un de prou insultant:
http://www.fotolog.com/la_kany_vasilona/49589928

Tremenda playa cn las personas
perfectas =$
lo soys todo gordAs (:


I una de les coses que més m’ha gelat la sang ha estat la quantitat de
m0renikaw, morenah, morenasah i murenah que es poden trobar a l’extraradi de Barcelona:

http://www.fotolog.com/lah_m0renikaw13
http://www.fotolog.com/morenah_19_bcn
http://www.fotolog.com/morenasah_bcn
http://www.fotolog.com/murenah53

Però si una cosa ha estat realment forta ha estat descobrir el flog, no d’una
morena, sinó d’un moreno:

asias x los ocments diarios :$:$
se lo dedico a sergio una gran persona que conozco desde ase
mucho tiempo, hoy x ti.


http://www.fotolog.com/morenobcn/56701480

Si Cervantes levantara la cabeza...


2008

dijous, 4 de febrer del 2010

Termos

Diumenge de matinada tornava a casa en tren, després de passar una nit alcohòlica i mogudeta amb uns amics, quan va seure davant meu una xica jove, no especialment atractiva, però amb uns ulls molt bonics.

Després de donar-me
los buenos días començà a preparar un mate amb un termos* amb aigua calenta.

- ¿Querés mate? -em va oferir mentre m’allargava eixa mena de perolet on es prepara.
- Odio el mate -vaig contestar instintivament, quan en realitat volia dir que l’únic que m’agrada de l’Argentina és la seua presidenta, la inefable Cristina Fernández, perquè crec que és tot just el que es mereixen els habitants del Coño Sur.

Però immediatament vaig rectificar:

- Lo siento; -i vaig afegir: Sólo lo he probado una vez y sí,
creo que me gustó.

- ¿Creés? -preguntà mentre em llançava un somriure tendre.

I no sé si fou la intimitat del vagó del tren desert o els efectes de l’alcohol però, després de prendre aire, vaig amollar:

- Mira, tuve una relación con un chico argentino y la verdad es que no acabó nada bien. Hoy todavía sigo sin entender muchas cosas y no guardo un buen recuerdo, aunque me gustaría. Fue él quien me ofreció mi primer y último mate.

La xica em tornà a somriure, em posà una mà al genoll i em digué:

- ¡Pero sólo fue un argentino, flaco, y ustedes tienen para elegir! Imagináte, en cambio, lo que tenemos que soportar las mujeres argentinas, sobre todo las porteñas: ¡allí sólo hay argentinos!

No vaig poder evitar riure amb el sarcasme de la xica argentina, i després de molt de temps, vaig prendre
mate per segona vegada.

I esta volta no em deixà un sabor amarg.

* * *

*El termos o got Dewar (en cristià termo) té una etimologia ben interessant: deriva de la marca comercial Thermos gmbH, que fou la primera a comercialitzar este recipient que manté la temperatura dels aliments, inventat per James Dewar.



dimecres, 3 de febrer del 2010

Supermodelo 2008

L'esdeveniment televisiu d'ahir no fou ni la final de Fama ni la insulsa entrevista que ZP concedí al meu reality favorit: 59 segundos.

No, no i no: ene o. L'esdeveniment televisiu de dilluns fou l'estrena de la nova edició de
Supermodelo, que presentà novetats importantíssimes, entre les quals destaca especialment la incorporació de xics al programa. I quins xics, marededéusenyor. Però anem per parts:

Costa Cruceros
Esta edició es desenvoluparà en gran part a bord d'un creuer de luxe. Esta genialitat dels guionistes té punts negatius, com ara les limitacions d'un espai tan
hortera, però també de ben positius: Els expulsats seran llançats a la mar? Estarem davant un nou Titanic?

Boys, boys, boys
Sí, de manera indiscutible, la presència de models masculins -una masculinitat que encara cal pressuposar- és la gran novetat. Entre els concursants hi ha tipus per a tots els gustos: l’atractiu clàssic de catàleg de Massimo Dutti (!), l’androgin, el guapo oficial, el de bellesa asimètrica, el representant de polígon industrial... etcètera.

La lluita de classes
Entre els aspirants a guanyar el concurs vaig comptar almenys tres proletaris: un soldador de la Citroën, un mecànic de grua i un peó d’obra. Això contrasta amb la informació
oficial del programa que afirma que els aspirants estan millor preparats acadèmicament que en edicions anteriors.

Espere amb ànsia un debat seriós i rigorós al respecte.

La representació valenciana
Entre els finalistes hi havia tres aspirants representatius de la societat valenciana: en primer lloc, teníem una ravalera que afirmava que des dels 12 anys es guanyava la vida netejant les cases del veïnat, la qual cosa posa en evidència la política educativa de la Generalitat Valenciana en relació a l'escolarització obligatòria dels menors de 16 anys; en segon lloc, un exemplar del modernisme valencià, d’aquells que passa els dissabtes a Piccadilly, i que no va tindre cap inconvenient a l’hora de desfilar amb una cinta/diadema al cap; i, finalment, el meu aspirant favorit: una marica fallera, lletja i histriònica amb ràbia, entrenada a base de
playbacks de les bandes sonores de Disney.

Les frases
Si algú es pensava que la desaparició de Judit Mascó del programa i la seua substitució per una mòmia francesa podia suposar una millora en l'ús del llenguatge estava ben equivocat, ja que les incorreccions gramaticals i les frases inefables se succeeixen de forma sistemàtica. Uns exemples del que ens espera:

- ¿Te gusta posar? -pregunta el fotògraf a un concursant.
- Bueno, como vivo en un quinto, me da tiempo a poner caras en el espejo del ascensor.
- Vaya, pues es una pena que no vivas en un séptimo: hubieras tenido más tiempo para practicar.

- ¿Te gusta Balenciaga? -pregunta Josie, el nou responsable d'estilisme i editor de
Vanidad, a la marica fallera.
- Me encanta: soy muy fallero y no viviría en otro sitio.

I, per últim, un concursant que es quedà a les portes:

- Bueno, es una lástima, pero dicen que la fe es lo último que se pierde.

Fe, Esperança i Caritat és el que necessitarem per poder digerir esta nova edició de
Supermodelo.

I un bon grapat de protectors estomacals.


2008

dimarts, 2 de febrer del 2010

Diumenge

Feia temps que no recordava un diumenge tan tranquil: sense mal de cap, sense sentir-me con un drap, sense angoixa... sense ressaca.

En efecte, en un atac de trellat vaig decidir que este dissabte havia de passar-lo a casa, sense alcohol i sense drogues, i amb
Los falsificadores al devedé, perquè diumenge tornava a estar de guàrdia.

Com deia, feia molt de temps que no aconseguia aprofitar un diumenge: anar a dinar el
putxero de la iaia, passejar amb Matt, quedar per prendre café i passejar per la marjal amb un amic i preparar-me anímicament per fer front a una setmana de només tres dies.

I, sobretot, llegir la premsa:

Público regalava un nou llibret d’art, i ja en van quinze!, dedicat a Renoir. Respecte a esta col•lecció em sent com una víctima de la síndrome de Diògenes: sé que no valen per a res, però sóc incapaç de tirar-los.

El País, en canvi, sembla que volia tirar el gat per finestra, i a més dels suplements Negocios, Domingo i El País Semanal, acompanyava un llibre-cedé de Sinatra i un Extra Lujo, que encara no m’he atrevit a obrir.

I per si fóra poc, he tingut una guàrdia d’allò més tranquil•la: només una apropiació indeguda.

Així dóna gust.


2008

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails