Malenconia

Ahir vaig passar un dia estrany. Em trobava afectat d’una mena de malenconia i no sabia a què atribuir-la: al fet que havia passat una mala nit i gairebé no havia dormit més d’una hora seguida, al fet que a la feina on em prostituïsc cada dia se’m fa més difícil veure-li la cara al cap del despatx i no vomitar o a la ressaca d’un cap de setmana durant el qual he passat més hores ebri que no pas sobri.

Però res d’això era la causa del meu estat, ja que no recordava que a finals de la setmana passada el xic que feia de novio va tindre un mort sobtada: va patir una descàrrega elèctrica. Em trobava, sense saber-ho, en ple dol.

- Ja l’has mort? -em preguntà un amic.
- Sí -vaig respondre sense dubtar. - I per què ha estat?
- Li vaig telefonar dijous i no em va tornar la telefonada.
La vida útil dels novios cada dia és més curta.

2008

Mad men

 

Per salut i higiene mental intente no llegir els articles que Javier Marías (o Manías) publica els diumenges a EPS, ja que Manías és d’aquells tòtems de la literatura espanyola que s’han de respectar perquè toca fer-ho, tot i que sempre acaba queixant-se del soroll que hi ha al carrer o de com el Govern atempta contra la seua llibertat cada cop que aprova una llei restrictiva amb el consum del tabac a llocs públics.

I una persona que considera que fumar-se un cigarret és la màxima expressió de la llibertat individual no pot ser pres en consideració, per molt que controle els signes de puntuació.

Siga com siga, diumenge Manías parlava a la seua pàgina d’una de les sèries que estic devorant estes setmanes de calor i hores mortes: Mad men.

Mad men i Swingtown donen, ara per ara, sentit a la meua existència, a l’espera de veure com resulta el capítol pilot de Pretty handsome. Però centrem-nos en Mad men, que resulta tan encantadora com cínica i despietada.

A Mad men podem seguir la vida d’una sèrie de publicistes de Madison Avenue (d’ahí el Mad del títol) als anys 60, i esta coordenada temporal és un dels gran atractius de la sèrie, ja que l’ambientació està tan aconseguida com els diàlegs, que resulten provocadors i ens porten a una època i a unes situacions que hui serien exageradament insultants i impossibles.

El paper de la dona americana durant els 60, els hàbits socials clarament masclistes i racistes, el fet que en cada capítol s’encenguen més de tres milions de cigarrets i que fins i tot es fume al tren i a l’ascensor posen encant a una sèrie inconvenient i no apta per a ments benintencionades.

En el fons, Manías i jo som molt pareguts: ell necessita la nicotina, i jo una sèrie incorrecta. 

2008 

Dinar amb ecs!

Ahir vaig convidar un ex (llegiu ecs!) a dinar. Feia dos anys que no li veia el pèl i, de veritat, tenia ganes de saber què era de la seua vida.

Des que vaig concertar la cita li vaig pegar voltes a la gran qüestió: follarem?, però després d’una botella de ribeiro, dos copes de patxaran i un whisky amb gel per a ell i un vodka amb llima per a mi, els seus (i els meus) peus sota la taula indicaven que tot aniria rodat.

Al llit, entre jocs i rialles li vaig dir:

- He de recordar-te que tens novio?

I ell, sense cap mena de vergonya, m’amollà:

- Jo tindré novio, però tu tens un culet...

I vam continuar amb el que estàvem fent: passant-ho de conya.

Hui vindrà a dinar el meu amic Paquito, i només espere que no passe el mateix, perquè si no la seua dona no em convidarà al seu aniversari, que tindrà lloc dissabte al barri de Russafa.

Cames

Dissabte vaig tindre una conversa amb un nivell de transcendència tan elevat que només podia tindre lloc a vora mar.

- ¿Te gustan los tíos con las piernas depiladas? -em preguntà una amiga.

Una pregunta d'eixa mena no pot tindre per resposta un sí o un no lacònic, sinó que requereix una exposició basada en fets i dades i, per tant, en el mètode empíric:

- En general no; me gustan los tíos con pelo, pero como se suele decir: ni tanto ni tan calvo, porque recuerdo que hace años tuve un novio que tenía pelo en la espalda, y eso ya no me gusta...
- Pero...
- Aunque también follé una vez con un tío tan depilado, tan depilado, tan depilado que parecía un pollo de esos que venden en el supermercado.
- Ya, pero...
- Eso sí, prefiero un tío peludo antes que un pollo depilado, porque al tacto da un poco de grima.
- Y...
- Aunque sí, tienes razón: el pelo puede llegar a ser incómodo en determinadas situaciones.
- Ahí voy: es que mi ex no se arreglaba nada, y tenía eso salvaje.
- Pues tampoco cuesta tanto arreglarse un poco... y además, te digo otra cosa: si lo haces bien, parece que sea más grande.

2008

Una llengua humida

Arran el manifest que alguns intel·lectuals tan elevats com Rosa Díez (!), Ana Rosa Quintana (!!), el vividors Boadella i Espada (!!!), Iker Casillas (!!!!) o l’homínid Luis Aragonés han signat a favor de la lengua común o, millor dit, en contra de la resta de les llengües que no siguen la que ells consideren comuna o única, la dreta lingüística espanyola està eufòrica.

El Mundo, la COPE, Libertad Digital i alguns programes de Telecinco recolzen el manifest, demanen signatures i alerten qualsevol disposat a perdre el temps de com el castellà està en perill allí on es parlen unes altres llengües, i apunten, sobretot, a Catalunya, a Euskadi i a Galícia.

He de confessar que en un moment donat vaig dubtar si podria ser veritat que els castellanoparlants de València, Getxo o Vigo pogueren vore com els seus drets són trepitjats impunement pels nostres governants i que, efectivament, el castellà estiguera en perill.

En arribar a casa, però, vaig escoltar a la tele com una periodista afirmava tan tranquil·la que ‘Nadal sostenia la Copa de Wimbledon y la daba un mordisco’ i vaig eixir de dubtes: efectivament, el castellà està amenaçat.

I molt.

2008