Polvo in extremis

Per arrodonir un cap de setmana ben complet i de socialització extrema que ha inclòs, entre altres coses, un sopar a casa amb unes amigues (primera ressaca), un allipebre a l’Albufera (segona ressaca) i un concert i una nit de modernor desaforada (tercera ressaca) no hi ha res millor que rebre la telefonada d’un antic polvo per acomiadar el diumenge com déu mana:

- Tio, són les nou de la nit i estic desfetet -vaig contestar a la seua proposta de fotre un clau per apurar el cap de setmana, el que vindria a ser un ‘polvo in extremis’.

- Va, que en un quart d’hora puc estar a ta casa -va insistir.

Vaig dubtar deu segons i finalment vaig amollar:

- Dóna’m mitja hora.

I és que sóc tan fàcil de convéncer.

And the winner is...

 

Anit vaig decidir encetar la llarga nit electoral nord-americana oferint un café a un jove que conec fa algunes setmanes, però amb el qual encara no havia tingut l’oportunitat de compartir llençols.

- Vols el café tallat? -vaig oferir.
- El que vull es menjar-te tot el...

Per poc vaig deixar caure la cafetera en escoltar l’obscenitat que el meu convidat acabava d’amollar-me, però em vaig poder refer:

- Fes el favor, L, que ets regidor del PP al teu poble: parla bé.

I és que sembla que la victòria d’Obama, que vaig presenciar en directe des del sofà, anuncia vertaders vents de canvi: hem arribat a un moment en el qual no ens hem de sorprendre quan un regidor conservador no només t’amolla porcades al saló, sinó que és capaç de portar-les a terme en una de les sessions de sexe més indecents que he tingut mai.

- Per cert, tu qui vols que guanye: Obama o McCain? -vaig preguntar aprofitant un moment que el meu convidat es quedà amb la boca lliure.
- A mi em té igual -va contestar, i afegí: i pega’t la volta, que en vull més.

Vents de canvi, sí senyor.